Fatara o Alfatara (Albalat, el camí de l'aigua... 8) (I)

 

Fatara o Alfatara (Albalat, el camí de l'aigua... 8) (I)

És la partida de la Marjal que hi ha entre el camí de Palmella, la Tancadeta, la Senillera i el Tintorer, i el nom l’he sentit dir així, amb al- i sense. Sense, Fatara, sobretot a les persones més arrelades a la terra.  

A la partida hi ha la séquia de Fatara i la font de Fatara, en la qual fins no fa tant hi havia un got nugat a un cordellet per a beure l’aigua que en brollava; alguna volta, amb mon pare i mon germà, hi vaig anar de menut des del camp que féiem en Buda per a refrescar-nos.

També hi ha el sequiol de Sang que naix a mitjan camí de la Tancadeta i aboca a la séquia de Fatara i en acabant a la Senillera, i el sequiol dels Recolzes, que naix prop del camí de Palmella i fent recolzes –quina obvietat!– arriba al caminàs del Morelló, on comença la séquia dels Nou Pams.

Vora el camí que entra a la partida, a la banda de dalt, hi ha una caseta en la qual hi ha escrit el nom Fatareta, però no tinc constància que siga una denominació estesa per a referir-se a eixa trossada.

En la partida, pel que fa a cultius, ara com ara predomina la taronja, encara que n’hi han d’altres, com el caqui i l’alvocat. També hi han prou camps abandonats –signes del temps, diuen que. Fins als anys setanta del segle passat, s’hi feia arròs (vegeu-ne la imatge aèria). 

Imatges aèries de 1956 i 1977. En la primera només arròs, i en la segona, ja molts camps transformats.  

Un cultiu que es remunta, segons que pareix, com a mínim a 1723, tot i que no molt de temps abans, en 1601, consta que hi havien moltes terres sense conrear en la partida, com passava també en Palmella i sobretot en la Fleixinera. Fins al segle dèsset, les rameres –ramats en el parlar albalatenc més genuí– pasturaven per eixes partides fondes del terme, aprofitant la brossa que creixia en una terra amb tanta aigua. Però en 1629, es demanà de canviar de lloc el bovalar –l’espai reservat per a pasturar– i aprofitar eixa terra per a fer arròs.

Si intentem tirar més arrere, no podem saber què s’hi feia, per exemple, en època andalusina, però alguna cosa s’hi devia cultivar, o almenys això es desprén del significat de la paraula alfatara. 

 

Que què és una alfatara?

Si ho preguntem a una persona que parle àrab o si busquem la paraula en l’Enciclopèdia del regadiu històric valencià sabrem que és el conjunt format per suport, palanca, contrapés i poal, usat per a elevar aigua; un mecanisme senzill que es feia servir ací fins a època medieval per a pujar aigua, per exemple d’una séquia, i regar parcel·les menudes a les quals no arribava per gravetat. El que també es coneix com a poalanca, cigonya, vaivé, giny o grua, que té molts noms, la cosa.

Una alfatara. Imatge treta del blog "ASHA: Blast From The Past" (https://rezavisblastfromthepast.co.in/)

Les alfatares permetien regar terrenys xicotets a demanda sense seguir cap tanda i les taxes de reg que es pagaven eren més baixes que les d’altres sistemes. Amb el pas del temps i l’evolució dels enginys hidràulics, les sénies les van reemplaçar, ja que eren màquines més desenrotllades que les alfatares rudimentàries.

 

D’on ve la paraula?

Coromines en l’Onomasticon, que és l’obra de referència en toponímia, inclou una entrada per a Alfatara, com a partida d’Ondara i diu que deu vindre de l’àrab haṭṭāra, ‘sénia’ o ‘poalanca’, i en l’entrada que dedica a la Fatarella, capital de la comarca catalana de la Terra Alta, diu que eixe nom prové de l’arabisme alfatara, ‘enginy per a elevar l’aigua del subsol en les terres de secà’, vital en un altiplà de terra seca com és la Fatarella.

L’arabista Carme Barceló afirma que ve de al-haṭṭāra, amb el significat de ‘poalanca’. I la dita paraula àrab, alhora, pareix que prové de l’arrel htr ‘agitar’, ‘passar a través’, significat a partir del qual es pot arribar al de ‘aparell per a transvasar aigua’.

Tot i que pareix prou clar d’on ve, és cert que també s’ha relacionat amb el terme alfacara, que vol dir una altra cosa, i tot perquè les grafies medievals -c- i -t- es confonien i en les primeres transcripcions de textos antics en què apareixien una paraula o altra es van confondre. També hi ha diverses obres de referència que relacionen alfatara amb khetara, que és el nom que al nord d’Àfrica es gasta per a referir-se a pou o mina d’aigua horitzontal per a traure aigua del subsol, sinònim de qanat.

 

Alfatara com a nom de lloc actual i històric

Ara com ara, de més a més de la partida d’Albalat, hi ha la de les Alfatares d’Ondara –de la qual també hi han referències en singular, l’Alfatara–, situada en la part més fonda del terme, entre tres barrancs.

En documentació antiga, ja trobem l’Alfatara albalatenca a començaments del segle dèsset: l’Alfatara i el regant comú de l’Alfatara en un procés criminal, i Fatara i ullal i séquia de l’Alfatara, ambdós variants en el mateix capbreu. En 1704 apareix Alfatara com a partida de Palmella, les Alfatares, la séquia i el regant de les Alfatares i la séquia dels comuns  de l’Alfatara.

I hi han referències ben antigues a altres alfatares, com ara unes alhataras en el Repartimiento de Múrcia (any 1257), fadin Alhatara a la granadina Narila en 1502, i, ací, en casa nostra, en un text de Castelló de la Plana de 1338 es diu que «alters e secans [...] puguen regar ab alphatara, sense parada, pagant mig sequiatge», i un text de 1617 menciona, en la Marjal d’Almenara, «tros de terra dita del fatara marjal, [...] en la partida dita d’alfatares» i «un jornal de terra partida alfatara que afronta amb la séquia del pont de Cabeçol».

D’eixes alfatares, no en queda rastre, pareix, en la toponímia actual, més enllà de la d’Ondara i la d’Albalat.

És curiós que les alfatares trobades o fan referència a entorns amb ben poca aigua o àrids, com ara la Fatarella o zones desèrtiques del Marroc, o a terres amb molta aigua, com són les marjals d’Albalat i d’Almenara.

Bé, per a acabar esta primera aproximació a Alfatara, voldria mencionar un altre nom que hi pot estar relacionat: el forn de les Fateres d’Oliva, cognom morisc segons Abel Soler, i que relaciona amb «els caixons que s’empraven a la marjal per a regar poant aigua i abocant-la cap arrere, artefactes de tradició àrab, que s’anomenaven alfatares (àrab al-khattâra)». Unes Fateres que no se si tenen res a vore amb la caseta del Fatre, també d’Oliva, que esmenta Coromines en parlar de la Fatarella. El que sí que pareix cert del tot és que el dit forn de les Fateres té una contalla i tot (podeu escoltar-la ací: https://www.ivoox.com/forn-les-fateres-audios-mp3_rf_138740948_1.html).

Ai!, se m’oblidava una darrera alfatara: Alfatara Serveis Lingüístics i Editorials, empresa del lingüista albalatenc Joan-Ramon Borràs, on vaig començar a treballar en acabar la carrera.

Fins ací una primera passejada fatarera. Més avant, una micoteta més sobre la partida, l’aigua que hi brolla i alguna que altra història térbola que hi passà.

Fonts:

AMAR

Barceló, C. Àrab i català: contactes i contrastos. IIFV i PAM, 2011.

Barceló, C. Noms aràbics de lloc. IIFV i Bromera, 2010.

Bosó Doménech, E. «Reconstrucció del paisatge rural i urbà d’Almenara i la Llosa entre els segles XIII-XVI», tesi doctoral. Universitat de València, 2022.

Box Amorós, M. «El regadío medieval en España: época árabe y conquista cristiana», en Gil Olcina, A.; Morales Gil, Al. (coords.), Hitos históricos de los regadíos españoles. Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient, 1992.

Butzer, K. W.; Mateu, J. F. Mateu; Butzer, E. K.; Kraus, P.: «L’origen dels sistemes de regadiu al País Valencià: romà o musulmà?» en Afers, 750 aniversari Conquesta Regne de València, 1988-1989, vol. 4, núm. 7.

Coromines, J. Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Curial edicions, 1980.

Coromines, J. Onomasticon Cataloniae. Curial edicions i ”la Caixa”, 1995.

Corpus toponímic valencià, Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2009.     

Corriente, F. «Arabismos del catalán y otras voces de origen semítico o medio-oriental», en Estudios de dialectología norteafricana y andalusí, 2. Àrea d’Estudis Àrabs i Islàmics de la Universitat de Saragossa, 1997.

Fresquet Fayos, R. Vint processos criminals d’Albalat de la Ribera (1611-1666). Albalat de la Ribera, 1997.

Hermosilla Pla, J. (dir.) Las Riberas del Xúquer: paisajes y patrimonios valencianos. Generalitat Valenciana i PUV, 2006.

Hernandis, P. J. Vila de Albalat de la Ribera de Xúquer, notícia general recopilada en lo any 1704. Albalat de la Ribera, 2007.  

Jordà Mulet, J. «Els camins de l’aigua entre el Xúquer i l’Albufera. Una aproximació a la hidronímia d’Albalat», en Actes de la XVI Jornada d’Onomàstica Toponímia i antroponímia de l’Horta Sud, la Ribera Baixa i l'Albufera de València, Silla 2023. Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2024.

Junta local de la Séquia Reial

Miralles Cebrià, R. «Els topònims islàmics d’Ondara», en Mudèjars, moriscs i cristians a la Marina i la Safor. 400 anys de l’expulsió: actes del 5é Congrés d’Estudis de la Marina Alta, vol. 2, 2014. Diputació d’Alacant i Insitut de Cultura Juan Gil-Albert, 2014.

Peris Albentosa, T. Enciclopèdia del regadiu històric valencià. Generalitat Valenciana, 2009.

Plànols de l’Instituto Geográfico y Catastral

Sanchis Ibor, C. Regadiu i canvi ambiental a l'Albufera de València. Universitat de València, 2010.

Sarrió, E. El capbreu d’Albalat de 1636. Albalat de la Ribera, 1998.

Soler, A. «Intervenció senyorial i transformacions locals a la baronia de Rebollet-comtat d’Oliva (segles XIII-XVI). Els Carròs i els Centelles», tesi doctoral. Universitat d’Alacant, 2021.

Trillo San José, C.; Hernández de Benito, P. «Topónimos de la Alpujarra según un manuscrito de rentas de habices», en Miscelánea de estudios árabes y hebraicos. Sección Árabe-Islam, vol. 37. Universitat de Granada, 1988