Riuades a Albalat
Ací teniu una xicoteta mostra de notícies sobre riuades que ha patit el nostre poble. Hi ha una certa creença que a Albalat no entra l'aigua en cas de riuà, però les dades històriques ho desmentixen. Conéixer la història pot anar bé per a entendre el present i sobretot per a encarar el futur, diuen que.
Riuà de desembre de 1853
«El 7 de desembre de 1853 va ploure tant que pareixia que s’acabava el món en aigua, i anava el riu tan crescut que diuen els vells que no se n’havia vist un altre aixina, i va durar quatre dies i la fortuna va ser que va trencar per molts parts. I va seguir plovent com a mínim quinze dies. En Albalat de la Ribera, any 1853.» Font: Roc Garcia, p. 71-72
Riuà de setembre de 1858
«El dia 27 de setembre de 1858, va créixer el riu dos hores tant que va trencar». Font: Roc Garcia, p. 86
Riuà de novembre de 1864
Extracte d’una sentida i ben bonica correspondència de Josep Pujades Alacreu:
«En acostar-nos
en este trist itinerari a la regió hidrogràfica del Xúquer i a la vista del
llit fondo que té, s’alça desolada ja quasi del tot la vila d’Albalat de la
Ribera.
Eren les onze de la nit del
dia 3, quan, acumulats en masses més grosses, els núvols, que des de la vesprada
havien començat a enfosquir l’horitzó, llançaren a torrents una pluja violenta,
acompanyada de trons i rellamps; continuà sense interrupció el temporal fins a
les deu del matí del sendemà. Respiraven els aterrits albalatencs del profund
estupor en què havien comptat onze hores d’ansietat, quan a les dos del migdia
s’anunciava amb terror universal que el Xúquer començava a créixer i això volia
dir que se’n podia eixir.
L’alcalde, Josep Hernandis
Montagut, es va afanyar a fer un pregó, per a previndre el veïnat, que tancaren
els desaigües al riu, per a evitar la invasió. A les sis, però, ja descendien
sobre el poble corrents perduts del Xúquer, pels carrers que altres vegades ja
havia travessat. En aquell moment, moltes famílies es van afanyar a
traslladar-se dins de la vila, com a únic punt més elevat, que oferia alguna
seguretat. Va arribar la nit i el Xúquer pujava, llavors esclafí una altra
tempesta; el riu llançava onades de fang i xarquim, que pegaven contra els
edificis. Es va sentir un crit general: el Xúquer envaí tots els carrers i les
cases del poble. L’aigua somogué els edificis; en aquelles hores d’espant i de
tenebres, en caigué un, i els derrocs cobriren un pobre home, que es va poder
salvar, tot i que ple de contusions i de ferides. Per totes bandes i sorgits
des de dins de les tenebres, se sentien els crits més desconsoladors: una
família va haver de pujar a la teulada de sa casa, que s’havia inundat fins al
sostre, i exposada a les sacsejades del vent i de l’aigua, amb els fills menuts
abraçats a les mares, cridaven com podien: socors! socors! L’alcalde pujà en
una barqueta, i amb l’ajuda de dos hòmens més, navegà per tots els carrers, per
tal de prestar auxili a qui fora. Seguint l’exemple, i també en barquetes, eixiren
a ajudar el veïnat, Vicent Mulet March, Cisco
Badia i Vicent Badia, que van salvar moltes vides. Gràcies a ells i a la
cooperació mútua de tots els habitants, que prestaven generosament els mitjans
de salvació, entre l’horror de la tempesta i els perills que hi havia els
carrers, que ja eren rius per on es precipitava l’aigua amb una violència inaudita.
Va arribar als deu i dotze pams i quatre a l’altura de l’església i la casa
abadia.
Si
lúgubre va ser, durant la nit, l’aspecte de la població, més funest era el que
oferien els camps. El Xúquer havia devastat el blat –sembrat feia no res– i l’alfals
i les safanòries, que els albalatencs fan per als animals; desfetes, descompostes
i trastornades les séquies –costarà molt refer-les. En un hort, prop de la
vila, van morir vora quatre-cents mardans i ovelles.
A
les sis de la vesprada del dia 5, continuava el Xúquer desbordat, com en altres
avingudes anteriors; havia assolat set cases, havia ofegat haques, matxos,
porcs i altres animals, i havia arrabassat l’escassa provisió de dacsa, que els
pobres jornalers conservaven per a l’hivern. A les onze de la nit no havia abaixat
el riu, quedaven inundats els ravals i de nou hi hagueren plogudes fortes, que
feia presagiar a la gent d’Albalat una altra avinguda més gran del Xúquer. El
dia 6 va anar a la mateixa altura; i dins d’una llanxa van conduir al cementeri
el cadàver d’un pobre xiquet, ja en estat de descomposició. El van trobar
tancat dins d’un cofret, que van deixar surar a mercé de l’aigua. Quin misteri
contenia la mort d’aquella criatura innocent! Nascut entre els horrors de tanta
devastació, quin dolor sentiria la mare en saber que l’aigua devia servir de
tomba a aquell tros del seu cor! [...]
Darrere
del seguici de la mort, arribaven a la vila algunes barquetes i en una venien
dos hòmens que havien passat dos dies dalt d’un arbre a la Marjal, extenuats, espantats,
mig morts... No es pot descriure l’amargor de l’ànima en eixos moments d’agonia.
En
retirar-se el Xúquer el dia 7, es van descobrir completament els estralls,
ocasionats pel seu pas devastador. Els corrents havien obert solcs fondos en uns
camps, i havien depositat en altres quantitats immenses de pedres i muntanyes d’arena.
Quina soledat!, quina tristor!, quina devastació! La pedra, l’arena i el fang
ocupaven el lloc on el dia 3 hi havia una bonica vegetació!
Misteris
de la providència, mentre Vicent Mulet acudia a l’auxili de la gent, l’avinguda
del Xúquer convertia en un desert espantós un hort magnífic de trenta fanecades
que tenia a l’altra part, en terme de Polinyà; li arrabassà un bosc d’arbres
fruiters i només quedà la casa de l’hort. Beneït aquell home benèfic, si en
sentir la desgràcia damunt d’ell, va escoltar la veu de la caritat, que deixava
satisfeta i tranquil·la la seua consciència!»
Riuà de desembre d 1884
Riuà de desembre de 1894
Riuà de desembre de 1897
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada