Fatara o Alfatara (Albalat, el camí de... 8) (II)

Pleit per l'aigua de Fatara! 

Tot seguit hi ha diversos testimonis d'uns fets que van ocórrer en la partida de Fatara el 21 d'agost de 1631. Són les referències més antigues que hem pogut trobar de la partida.

Són adaptacions dels textos dels testimonis publicats en Vint processos criminals d’Albalat de la Ribera (1611-1666) (Fresquet, R., Albalat de la Ribera, 1997), trets, alhora, de l'Arxiu Municipal d'Albalat (11, l, 11, doc. 10).

Informació rebuda en la vila de Albalat d’orde de Blai Novell, justícia, sobre els fets que ocorregueren el 21 d’agost de 1631

Testimoni d’Antoni Ponç

Antoni Ponç, mercader, habitador de la vila d’Albalat, de trenta-un anys poc més o menys, en ser interrogat, contà que estava en la marjal, en un camp d’arròs que té en la partida de l’Alfatara, en companyia de Joan de Sos, llaurador, posant aigua en el dit camp. Quan estaven a punt de tornar cap al poble, perquè ja era quasi de nit, van vore a Guillem Seguer que estava més amunt, en una parada del regant de la partida de l’Alfatara. I tement que Seguer, si ell se’n venia a casa, li prenguera l’aigua que entrava al seu camp, digué a Joan de Sos: «Espereu-vos ací un poquet i jo aniré a parlar amb Guillem Seguer, a dir-li que em faça el favor que l’aigua que entra en lo camp no me la toque perquè jo en tinc necessitat». I se n’anà cap a on estava Guillem Seguer i quan aplegà el saludà i li digué: «Guillem, feu-me mercé que l’aigua que entra en el meu camp no me la toquen, perquè jo me’n voldria anar a casa, que ja és tard, i tinc necessitat d’eixa aigua, que no és del comú del regant de l’Alfatara, sinó que és meua i de Francés Suelves. Ja que jo i Suelves la tenim concertada per als nostres camps». Seguer li respongué que ell tenia necessitat d’eixa aigua per al seu camp, i que per això no podia deixar de prendre dos aigües. Antoni Ponç li respongué que vegera lo que feia, i que no li tocara l’aigua que usava en el seu camp. I en dir-li eixes paraules i Guillem Seguer que no podia deixar de prendre’n, tiraren mà, Antoni Ponç a un punyal que portava i Guillem Seguer a una corbella formentera que tenia a la vora. I en això aplegaren allí Joan de Sos, Pere Exea i Antoni Talens, que es posaren de per mig i els despartiren. Antoni diu que llavors se n’anà cap a casa i que va ser quan va vore que el justícia Blai Novell anava dret a on estaven Guillem Seguer i els altres, en el lloc on havien tingut les paraules, i que continuà el camí cap a sa casa. Al cap de no res d’arribar-hi, vist que tenia gran necessitat d’aigua en el camp, se n’isqué per a vore si trobava el seu amic per a dir-li que anara al camp a fer que hi continuara entrant aigua i que en tinguera compte. I a la que estava pel portal de l’Església, va vore el justícia que venia amb Guillem Seguer. I a la que estaven prop d’ell, el justícia li manà que sota pena de cinquanta lliures que se n’anara a casa i que no n’eixira sense orde seua. L’obeí i se n’anà a casa on està arrestat per orde del justícia.

Testimoni de Joan de Sos

Joan de Sos, de nació francés, llaurador, habitador de la vila de Albalat, de trenta-cinc anys poc més o menys, contà, com a testimoni, que de vesprada quan ja es volia fer de nit i amb el solt post, estava en un camp d’arròs d’Antoni Pons, en la partida de l’Alfatara, en companyia d’ell, i quan ja estaven per a tornar a casa, van vore ell i Antoni Pons a Guillem Seguer, també llaurador, que estava més amunt del camp de Pons, en una parada del regant de l’Alfatara, llavors Antoni Pons li digué: «Joan, espereu-vos ací un poc mentres que jo m’aplegue a parlar amb Guillem Seguer a dir-li que em faça mercé que partim entre els dos l’aigua perquè tots tingam recapte». Joan es va quedar en el camp i Pons se n’anà a on estava Guillem Seguer. I des d’allí al cap de poc sentí uns crits que tenien Pons i Seguer, que no pogué entendre per estar apartat, però que al seu paréixer devien ser per haver anat Pons a dir-li a Seguer que partiren l’aigua. I en això arribaren a on estava ell, Pere Exea, Batiste Exea i Antoni Talens, tres llauradors de la vila, a qui els va dir: «Fadrins, anem a on estan Antoni Pons i Guillem Seguer que pense que s’han desavingut per l’aigua i per això els he sentit cridar». Llavors ell i Pere Exea corregueren a on estaven Pons i Seguer, i els trobaren barallant-se per l’aigua, tractant-se malament de paraules; Pons tenia a les mans una corbella i Seguer, una corbella formentera. Joan de Sos i Pere Exea es posaren de per mig per a avindre’ls. I com que ja era quasi de nit, Pons se n’anà a casa, i es quedà ell i Pere Exea amb Seguer per a acompanyar-lo a casa. I a la que ja se’n venien cap a casa arribà el justícia i els preguntà què havia estat que havien tingut unes paraules Pons i Seguer. Li respongueren que sobre una aigua, llavors el justícia s’acostà a Guillem Seguer i li llevà les armes que portava, i se’n tornaren tots junts al poble. I a la que foren a la cubella de Jaume Figueres, ell se separà per a agarrar la senda que va al portal de Sant Roc, i el justícia i els altres se n’anaren pel camí de la Dula cara el poble.

Testimoni de Pere Exea

Pere Exea, llaurador, habitador de la vila d’Albalat, de vint anys poc més o menys, digué que quan era més de sol post, en companyia d’Antoni Talens i Batiste Exea, son germà, pel camí del molí arrosser sentiren un crits i van vore que Antoni Pons i Guillem Seguer estaven a la parada del regant comú de l’Alfatara cridant –els crits no els pogué entendre. Llavors digué als altres d’anar a vore què eren els crits que tenien Pons i Seguer. I fent via cap a ells, a la que van ser a l’altura del camp d’arròs d’Antoni Pons trobaren Joan de Sos i li demanaren que quins crits eren els que tenien Pons i Seguer, i els digué que pensava que devien ser per haver anat Pons a dir-li a Seguer que partiren l’aigua. I en vore que els crits continuaven, Pere Exea els va dir als altres, que eren Joan de Sos i Antoni Talens: «Corregam allà i verigüem eixos crits que no passen més avant». I anaren cap allí i van vore que disputaven per l’aigua i es tractaven malament de paraules; Pons tenia en les mans un corbellot d’esporgar i Guillem Seguer, una corbella formentera, llavors es posaren entre l’un i l’altre per a separar-los. Pons se n’anà i la resta es quedà en companyia de Guillem Seguer per a acompanyar-lo. Tornant al poble, ja quasi de nit, aplegà a on estaven ells el justícia Blai Novell, que els demanà que quines paraules havien tingut Seguer i Pons i li respongueren que sobre l’aigua. Llavors el justícia li llevà la corbella a Guillem Seguer i els digué a tots que feren marxa cap al poble. I a la que foren al Camp Redó, ell i els seus companys se n’anaren per una senda per a anar a casa i el justícia amb Guillem Seguer i Joan de Sos se n'anaren pel camí de la Dula.

Testimoni d’Antoni Talens

Antoni Talens, llaurador, habitador de la vila d’Albalat, de vint-i-dos anys poc més o menys, digué que el que podia dir és que eixe dia quan ja era més de sol post, venint de la marjal en companyia de Pere Exea i Batiste Exea, germans, pel camí del Molí, i a la que foren a la creu que hi ha en un camp d’Antoni Martorell, sentí uns crits i va vore que eren Antoni Pons i Guillem Seguer que estaven en una parada del regant de l’Alfatara. Hi anaren ell i Pere Exea cap a on estaven, i a la que foren en el camp d’Antoni Pons trobaren a Joan de Sos i li demanaren que quins crits tenien Pons i Seguer i els respongué que devien ser sobre l’aigua. I corrents anaren a on estaven Pons i Seguer i els trobaren dient-se males paraules per l’aigua. Tenia Pons un coltell a les mans i Guillem Seguer una corbella formentera, i llavors es posaren ell i els altres de per mig per a separar-los. Antoni Pons se n’anà cap al poble, i es quedaren la resta amb Guillem Seguer per a acompanyar-lo. I com ja era quasi de nit feren marxa també. I llavors aplegà el justícia Blai Novell i els demanà per què havien tingut paraules Pons i Seguer, i li respongueren que s’havien desavingut per l’aigua. Tot seguit el justícia reconegué a Guillem Seguer i el desarmà, li llevà la corbella formentera de les mans, i manà que se n’anaren tots cap a casa. I a la que foren al Camp Redó, Antoni Talens, Pere Exea i Batiste Exea se n’anaren per una senda per a anar a casa i el justícia, Guillem Seguer i Joan de Sos se n’anaren cap al camí de la Dula.

Testimoni de Batiste Exea

Batiste Exea, habitador de la vila de Albalat, de vint-i-quatre anys poc més o menys, digué que divendres de vesprada, quan ja era el sol post, venia de la marjal en companyia de Pere Exea i Antoni Talens, i a la que foren a la creu del camp de Antoni Martorell, sentiren uns crits. I mirant què podia ser, van vore que eren Antoni Pons i Guillem Seguer que estaven a la parada del regant de l’Alfatara. I en això Pere Exea, son germà, i Antoni Talens li digueren a ell que els esperara allí que volien a anar a vore què eren els crits. I d’allí a un poc ja veu que el justícia Blai Novell anà on estaven Pons i Seguer. I que així mateix va vore que Pons se n’anà cap al poble. I al cap d’un temps, el justícia, Guillem Seguer, Pere Exea, son germà, i Antoni Talens, mogueren cap a on ell els aguardava. I a la que aplegaren allí els demanà què havia passat entre Antoni Pons i Guillem Seguer. I li digueren que havien tingut unes paraules per l’aigua. Llavors feren marxa cap al poble i a la que foren al Camp Redó, ell, el seu germà i Antoni Talens se n’anaren per una senda i el justícia i Joan de Sos, que també venia en companyia seua, se n’anaren cap al camí de la Dula.

Testimoni de Bernat de la Marqueba

Bernat de la Marqueba, de nació francesa, habitador de la vila de Albalat, de vint-i-huit anys poc més o menys, digué que divendres de vesprada, quan ja era que es volia fer de nit, venia de la marjal pel camí de la Dula i va vore que Blai Novell, justícia de la vila anava a poca distància davant d’ell, i portava pres Guillem Seguer, llaurador de la vila. I a la que el justícia arribà al cantó de ca Lluís Corbera, molt prop del portal de l’església, va vore que Antoni Pons eixia pel portal i llavors el justícia l’arremeté; el reconegué, li llevà les armes que portava i li manà que sota pena de cinquanta lliures se n’anara a casa. Pons l’obeí i se n’anà. I en això aplegà ell on estava el justícia i llavors Guillem Seguer, en vore el que el justícia havia fet a Pons, pegà a fugir i s’aferrà a les anelles de la porta de l’església; el justícia intentà traure’l d’allí, però en això el retor va eixir i li va dir al justícia que no havia de fer força per a traure d’allí a Seguer, ja que estava en l’església. Llavors Bernat de Marqueba preguntà què era aquell espectacle i li digueren que Antoni Pons i Guillem Seguer havien tingut en la marjal paraules per una aigua.

Noms de lloc que apareixen en els diversos testimonis. 

Pel que fa als noms de lloc que diuen els testimonis hi ha diverses curiositats:

- El camí del Molí (arrosser) és el que coneixem com a camí de Palmella. Apareix amb eixe nom en diversos documents i és que hi hagué un molí arrosser al començament de la séquia dita també així del Molí, prop del camí, a l'altura del Camp Gran, dalt o baix. 

- Vora el Camp Redó es diu que hi ha una senda, que segons que pareix, correspon al camí que va de l'Assegador, a l'altura del pont de Sant Pere, fins vora el poble. Un camí que no fa molt es coneixia com el de la Lejía. 

- El camí de la Vilanova, en aquell moment era una senda.

- Els portals de Sant Roc i de l'Església encara existien, dos de les entrades al poble junt amb el portal del Riu.